La capsa

El Pere remena els calaixos per fer una mica d'ordre en el caos de papers que fa setmanes, potser -segur- mesos, que s'amunteguen a cop d'això ja ho endreçaré demà. De cop es troba un escrit que el sorprèn. La lletra sembla seva, és com el resultat d'una d'aquelles paranoies d'altres hores de la matinada, però no ho podria assegurar. Mira a banda i banda del paper. Està escrit amb llapis. I comença a llegir. A un cantó hi posa:

La Capsa (el títol està subratllat amb el llapis)

La capsa no estava ni oberta ni tancada. No era pas rodona, però tampoc tenia forma quadrada. La capsa tenia un color d'aquells difícils de definir. No era grisa, però tampoc era de qualsevol color que es pugui descriure en poques paraules.

La capsa tenia frontisses. D'això sí que en tenia. Però estaven completament oxidades. Les frontisses per contra, no estaven pas rovellades, si és que tenia frontisses, la capsa.

La capsa era gran, hi podia cabre ben bé una capsa igual que ella a dins, encara que hi cabria ben justet. La capsa era d'un material eteri, indefinit. Les parets no eren ni primes ni gruixudes, sinó que tot el contrari.

La capsa en definitiva era (pensava, la capsa?). Però potser ni això. Potser havia sigut. O qui sap si només era una invenció. En tal cas... hauria sigut o no hauria sigut?


I a l'altra cara hi diu:

Les joies (aquest títol també està subratllat)

Jo hi guardava joies, a la capsa. Joies impalpables, emocionals, imaginàries... com potser la capsa mateixa. Qui ho sap. On deu parar la capsa aquella?

La capsa mai estava ni oberta ni tancada. I les joies mai eren ni a dins ni a fora. Potser podríem pensar que n'hi havia trossos a dins i trossos a fora... però de fet costava de distingir l'interior de l'exterior, de la capsa.

La capsa no havia sigut mai ni rodona ni quadrada, potser per facilitar cabuda a les joies. Les joies tampoc eren rodones ni quadrades. Però malgrat tot no cabien a la capsa. Potser era degut a la forma d'aquesta.

La capsa, igual que els joies, tenia un color difícil de descriure. Les joies també. O tampoc, ara no ho sé. Les joies no s'oxidaven ja que eren fetes dels materials més purs. Purs com l'amor (als diners). Malgrat tot, sovint se'ls hi havia de donar brillantor, a les joies. Abrillantar-les i netejar-les de tant en tant per treure'ls la capa de rovell que, potser, se'ls hi acumulava.

La capsa me la va regalar un parent. Les joies la vida. O era al revés?


El Pere s'ha quedat astorat després de llegir això. Segurament ho ha escrit ell..., però no ho podria assegurar...