La Marta entra al pis d’estudiants i sense temps de reaccionar, el Pere li llança un got d’aigua a la cara.
-Però què fas? Que t’has tornat boig? –l’escridassa sense saber com reaccionar.
-No.
-I doncs, es pot saber a què ve això?
La Marta s’ha eixugat la cara amb un dels draps de cuina que li queien més a mà. Ara s’afanya a omplir un got i està disposada a contraatacar.
-És ben senzill -li replica ell. Quan he entrat abans al pis, la Judit m’ha llençat un got d’aigua a la cara i quan he intentat tornar-m’hi, tota l’estona s’amagava de manera que m’era impossible encertar-li de ple el rostre tal com m’havia esquitxat ella.
-I jo què hi pinto en aquesta història?
La Marta s’apropa amb la tassa ben plena, però el Pere amaga el cap entre els braços. Sembla infranquejable. Li pot llançar per sobre i li deixarà els braços i el clatell ben xops... però moralment no se sentirà satisfeta. Vol llançar-li a la cara, com li ha fet a ella.
-Doncs que vist que m’era impossible tornar-m’hi, igual que ara et passa a tu, que per molt que forcegis no m’aconseguiràs mullar la cara; he optat per una alternativa: he fet veure que ho deixava córrer i que perdia la batalla. Però amb la idea que quan arribessis tu, m’hi podria tornar!
-Però és ella qui t’ha mullat, no pas jo!
-Sí, però si tu ara tens la oportunitat de tornar-t’hi llançant-li un got d’aigua a la Judit, que de ben segur que l'agafaràs desprevinguda.
-Però a mi la Judit no m’ha mullat pas... has sigut tu i no ella...
-Pensa-hi bé. Si tu ara li llences a ella enlloc de mi, s’haurà tancat el cercle. Tothom haurà llençat i rebut un vas d’aigua. Tots haurem guanyat i haurem perdut. No hi haurà ni vençuts ni vencedors.
-Però ets tu qui m’ha tirat l'aigua a la cara i no pas ella!
-mmm... en certa manera. Pensa que si la Judit no m’hagués mullat a mi, jo no t’hauria tirat l’aigua a sobre.
-No em convenç... –la Marta dubta, i en Pere veu que ja la té mig guanyada.
-I què pretens fer? Esperar aquí davant fins que et cansis? Jo no em mouré, ja pots esperar!
La Marta veu que així no aconseguirà tornar-s'hi, i a més a més perdrà un preciós temps discutint del que malauradament no disposa: demà ha d’entregar el treball d’història del coneixement.
-D’acord, em sembla just. On és ara ella?
-Sabia que podíem arribar a un tracte... em sembla que ha quedat per fer un cafè amb els de la classe, però ja fa un parell d’hores, o sigui que suposo que deu estar al caure.
En Pere es va enretirant mica en mica recuperant-se lentament de la posició encarcarada en la que havia quedat. La Marta és a la inòpia. Quan es desperta, deixa el got sobre la taula i renega
-Bé, com a mínim frega-ho tu.
-Sí, sí, és clar... –s’afanya en Pere.
Pregunta: si A ataca B, B ataca C i C ataca A. Estan en paus, o tots estan enfrontats entre ells? (considerant atacs de la mateixa magnitud i que no tenen per què ser físics... donem per exemple el sentit “roba deu euros a” a la paraula “ataca”).
1 Comments:
queden en pau, no?
Publica un comentari a l'entrada
<< Home